diumenge, 30 de desembre del 2007

PHRASES



...Tot alló era fet de bisos líquids... ..Tot són pegues, pals a la roda... TOTI

...Visca Deu i Visca la fe de Deu... CRIT CARLÍ 1ª GUERRA CARLINA

...El diner no vol soroll... TRADICIONAL CATALANA

(Veient una tortuga caminant pel pati de L´Ateneu Barcelones)... ..Ja no s´en fan de coses com aquestes...
FRANCESC PUJOLS

...Que diuen els coloms...? Justicia, Justicia TOTI

...Com es diu aquell ocell... Cagamànecs...TOTI


...Morirem entre porcs cremats, esgarrepant miralls... ROGER

...Tothom té les seves neules... PUJOL

...De aquí... MICHAEL JACKSON


...¿Es usted católico? Sí, soy cristiano, católico, apostólico, romano...i un poco Rumano DALÍ


“...M´agradaria enterrar quelcom de preciós en cada un dels llocs on he estat feliç, i més tard, quan sigui vell, lleig i dissortat, tornar-hi, desenterrar-ho, i recordar...” Retorn a Brideshead. 1945. Evelyn Waugh.

"...La seva familia tenia una fàbrica d´ematomas..." JANNY

"...All right del peluquin..." MICHEL JACKSON

"...De das, te das queen, laboratorios de la doctora queen..." MICHAEL JACKSON

"...Si, si, si Massan..." JANNY







fartallops


BAIXADES D´AVIS



A Catalunya eran molts els racons de la nostra geografia on de temps ença podiem gaudir de les tradicionals Baixades d´avis .

Enguany i perdudes totes les referencies anteriors, només ens resta la darrera la gran Baixada d´avis de Fartallops, petit llogarret arraulit a les baumes més obagues del Cadí. En aquest encomiable i catalanísim indret, cada 18 d´octubre i escaient la data, enmig de l´enrrenou, provocat per la cel.lebració i gran festasa, en nom del patró del poble, hi trovarem l´ancestral espectacle. El potser per alguns desgradable i per d´altres quelcom clavat al més profund dels seus inexpugnables sentiments.La Baixada d´avis de Fartallops.
Que n´hem de dir de Fartallops, encara avui, en els moments més intensos de la cel.lebració, escoltem el crit mil.lenari de:...Tirem-los... i s´enlairen els funolls i la gent embogeig, i crida, alguns, en minúscules colles, cerquen racons boscosos per alleugir la bufeta. L´abundant ingestió de beguda, en aquests dies tant assenyalats, provoca inesperades miccions als veïns de tot el poble.

Fem una mica d´historia.L´arqueoleg Andreu Darnius i Llobeta, actual vice-rector de la
U.B.A i cap del departament d´historia necrologica antiga de Catalunya.Va esdevenir el primer professional , estudiant en aquelles dates, que s´interessà d´una forma especial per le Baixades d´avis de Fartallops.
En les seves inicials aproximacions sobre el terreny, descobrí, catalogà i documentà, tot el que sabem ara sobre les marques, o “llisques”, que deixaren en el decurs dels anys, els “cadirots”, o petites cadires fetes de fusta i corda, en que foren llençats pels tallants acantilats de les Cingleres, els primers avis de Fartallops.

Els Tallants, prodigiós conglomerat de rocam excel.lent. Disposat de manera que les escarpades arestes de la carena no deixen veure el petit riu Runyà, és , per la seva contundència, l´espadat més emblemàtic de la nostra terra.Allí, en un jorn primaveral de l´any1919, Darnius, molt jove, va conèixer, casualment, el darrer Lliscador de Fartallops.
L´Isidre Planas, conegut per “L`Isidret”, va exercir de Lliscador, com tota la seva familia al llarg de gairebé setanta anys.

El Lliscador és un element fonamental en la Baixada d´Avis.Normalment es trien persones minúscules, lleugeres, més aviat primes.No es recorden gairebé les primeres indumentàries dels primitius Lliscadors, hom parla que anaven tocats per una mena de barretina molt grossa, exagerada. Es plantaven a la Plaça del poble, enguany, això es fa a la petita esplanada que hi ha darrera l´Ajuntament, i Davant del “Bocamoll”, figura de la qual parlaré més endavant, esperaven a que aquest els comuniques les “Assignacions”.

Per explicar una mica tot aquest complex procediment, Darnius, en un dels capítols centrals del seu llibre, ens ho exposa molt entenedorament:...”Per compendre l´entramat d´aquest cermonial.(referint-se a les Baixades d´avis) Hom supossa que de les primeres i expontàneas Baixades d´avis, molt reduïdes en nombre, es va passar al llarg dels segles, a un ritus perfectament ordenat i reglamentat, que es diferènciava de les anarquiques baixades dels primers temps....(es més, els mes puristes no les consideren ni baixades, sinó senzilles “Tirades” sense cap mena de valor tradicional).Però continuem amb Darnius....”Les assignacions van fer-se, ja, desde els primers temps, seguint un patró que reflexava el nivell de poder, económic i social, de les families de Fartallops.

Cada assignació corresponia a un espai, variable, segons les époques, perfectament delimitat, al llarg de tot el sinuós escarpat, Cada porció de terreny, corresponia a una familia, una distribució, més ho menys semblant, als cementiris dels nostres dies.
Des de aquesta possició, cada casa llençava l´Avi d´una forma concreta i determinada, i cada familia posseia la seva forma de tirar, Era el secret més ben guardat de totes les cases de Fartallops.Hi havia, fa molt temps, persones que sabien perfectament de quina casa era cadasqú, només per la manera de tirar.

Parlant de les Assignacions, podem dir que causaren unes revoltes espectaculars en molts dels anys en que el repartiment d´aquestes, no satisfé a diferents sectors dels veïnatges.Com el fet de les Baixades era un esdeveniment conreat arreu dels pobles de la comarca, aquestes revoltes, adquiriren, en certs moments, unes dimensions considerables.
Coneixem La revolta “Grossa” o dels “Agossarats” inicialment encesa per Josep Donadeu Feixes conegut popularment com “Pixaneta”, sobrenom que li probé de la varietat de pí que hi ha a la comarca.
En Pixaneta va gaudir poc de la victoriosa ocupació de les valls dels Tallants En una de les diversions més arrelades en aquestes valls tant verdes, com era “La Pebrotada”, en Pixaneta va morir de les ferides produides per l´atac d´un porc negre dels pirineus. La Pebrotada consistia en encerclar un exemplar adult de porc negre dels Pirineus, especie gairebé desapareguda o detectada en rarísimes ocasions Un cop encerclat el porc es procedia a fer un petit foc molt aprop de l´animal, aquest, embogia, i feia uns rars moviments, possant-se dret en algunes ocasions, finalment i acabant aquest ball grotesc es mossegaba els collons i s´els menjava, acompanyat aquesta acció, d´un xiscle de porc esgarrifos Morint mentre rossegava les seves propies parts. Les autoritats van prohibir aquest macabre espectacle, imposant fortes múltes als infractors.

Segons sembla, i tornem a la mort d´ en “Pixaneta”, com explica Ana Maria Urbs, que ho escoltà a la seva besavia de conveses de la seva àvia, el porc negre anomenat també localment “Nyerus”va clavar la mirada a en “Pixaneta” des de que “La “Pebrotada” començà.Comenten que Josep Feixes, Amb fama reconeguda d´home rústec i poc amic de conversar, donà, sense cap mena de motiu, uns terribles cops de garrot al porcí sense cap mena de criteri, que l´animal, molt enfadat, va decidir eliminar-lo.

El porc negre sembla que té una mena de sensibilitats molt desenvolupades a diferència d´altres tipus de truja, per això de temps ençà ha esdevingut mític per aquests indrets..”Pixaneta”, desprès de l´explèndit fart de llenya que havia propinar a l´animal, va asseure´s sobre una pedra i va engolir grans quantitas de “Xirivit”, un aiguardent, molt fort, que s´el.labora a base de flors de Mataflorida barrejats amb romaní.Tot bebent, i es veu que ho feia sovint, solia partir anous amb la culata del seu pedrenyal, que duia sempre a la faixa.
Mentre les primeres gúspires del foc de la “Pebrotada” pujaven sinuoses cap al cel , el porc negre amb els ullls desencaixats va irrompre a correr i trencà de socarrel les fortes cordes i lligams de tota mena que el subjectaven , la bèstia, algú diu que amb un crit entre de porc i de persona, ès llança a sobre d´en”Pixaneta” i li esberlà tots els budells, aquell crit segons diuen, molts van atrevir-se assegurar que semblava dir fill de puta.


Darnius en una de les coneixences que va fer per la comarca, anar a topar amb un personatge altament pintorecsc, que conexia perfectament tots els costums i hàbits, gastronomics, culturals, socials i polítics dels pobladors d´aquells paratges.De joves, els fartallopins Ansiaven el moment de la Pebrotada.Després d´haver presenciat l´horrorosa mort del porc negre s´escuarterava la bèstia, i el cap era entregat al fadrí que s´havia distingit duran aquell any, per ser la persona més impresentable del poble. Hi havia families que posseien centenars de caps de porc, doncs havien estat uns impresentables generació rera generació.Hi ha per exemple “els merda”, respectada familia d´impresentables molt volguda pels seus desprecis i menyspreus constants vers els altres.
Els “Merda” participaren molt activament en la revolta “Grossa”, dos germans d´aquesta familia moriren en els enfrontaments, Cal merda arran d´aquests fets fou colgat de merda humana que la poblacio va anar acumulant en un camp proper. Un dels germans, “Fullaraca”, molt estupit, es diu que havia anat a missa amb el cap de porc, que ja li van entregar de molt jove.Mori prop de l´avenç


Esta tot pensat tot estudiat

ORWELL I EL TE


Una buena taza de té
George Orwell
Publicado en el Evening Standard el 12 de enero de 1946. (The Collected Essays, Journalism and Letters of George Orwell, Volumen 3, 1943-45, Penguin. Traducido por Manel Franquesa, subsubdirector de La Veritat, diario renacentista de Castelldefels.

Primero: Uno debería utilizar té de la India o de Ceilán. El té chino tiene sus virtudes que hoy en día no deben ser despreciadas -es barato, y se puede beber sin leche- pero no es muy estimulante. Uno no se siente más sabio, más bueno u optimista después de beberlo. Cualquiera que utiliza la frase "una buena taza de té" siempre se refiere al té de la India.
Segundo: El té debe prepararse en pequeñas cantidades, es decir, en una tetera. Un té preparado fuera de una urna siempre es insípido, que como el té del ejército, que se prepara en grandes cacerolas, sabe a grasa y detergente. La tetera debería estar hecha de porcelana china o barro cocido. Las teteras de plata o de porcelana británica producen un té de inferior calidad y otras teteras aún son peor. Sin embargo, las teteras de estaño no están tan mal.
Tercero: La tetera debe calentarse previamente. Es mejor hacerlo sobre una estufa de leña que llenándola de agua caliente.
Cuarto: El té debería ser fuerte. Para una tetera de un cuarto y si quieres llenarla hasta el borde, seis cucharadas de té deberían ser suficientes. En tiempos de racionamiento, esto no se puede hacer cada día de la semana, pero yo mantengo que una taza de té fuerte vale más que veinte tazas de té débil. Todos los amantes del té no sólo lo quieren fuerte, sino que cada año lo preparan más potente –un hecho que se reconoce con una ración extra para los pensionistas.
Quinto: El té debe colocarse directamente en la tetera. No utilices tamices, bolsas de tela u otros artefactos que aprisionan el té. En algunos países, el té se coloca en unas cestas colgantes para retener las hojas del té, que se supone son venenosas. En realidad, uno se puede tragar una considerable cantidad de hojas de té sin efectos secundarios. Si el té no está suelto dentro de la tetera, la infusión nunca es suficiente.
Sexto: Uno debe ir con la taza hasta la tetera, y no al revés. El agua debe hervir en el momento del impacto, lo cual significa que debe estar sobre el fuego un segundo antes de verterla en la tetera. Hay gente que afirma que sólo debería utilizarse agua recién hervida, pero yo personalmente no he notado diferencia alguna.
Séptimo: Hecho el té, uno debería removerlo o mejor mover la tetera y seguidamente dejar que las hojas se depositen en el fondo.
Octavo: Uno debería beberlo en una buena taza de desayuno –es decir, la típica taza cilíndrica alta y no la plana y poco honda. En la taza cilíndrica cabe más y el té no se enfría antes de llevarla a los labios, como ocurre con la taza ancha y baja.
Noveno: Uno debería retirar la crema de la leche antes de añadirla al té. La leche demasiado cremosa modifica el sabor del té.
Décimo: Uno debe verter primero el té en la taza. Este es el punto mas controvertido; de hecho, en todas las familias británicas hay dos escuelas sobre el tema. La escuela de "la leche primero" puede tener algunos argumentos de peso, pero yo sigo opinando que mi argumento es irrefutable: al poner primero el té y removiéndolo mientras se vierte la leche, uno puede ajustar exactamente la cantidad de leche. En el caso inverso, uno podría haber puesto demasiada leche.
Y por último: El té -excepto si se bebe al estilo ruso- debería beberse sin azúcar. Se muy bien que en este punto formo parte de la minoría. Pero ¿cómo puede un amante del té destruir su sabor metiendo azúcar? También se podría meter sal o pimienta... El té debe ser amargo, como la cerveza. Si lo endulzas, ya no sientes su sabor. Podrías crear un brebaje similar simplemente añadiendo azúcar a una taza de agua caliente...