





Franco va guanyar
En definitiva quan despullem la persona de tot condicionant aliè , ens trobem amb les veritables capacitats innates i l’aprenentatge de cadascú.
Blanco, va desgranant a les pàgines del llibre les capacitats militars de Franco i Rojo.
Franco, exemple del sector africanista dels militars espanyols,destacava per la seva idea de regenerar Espanya, i les seves forces armades, a base d’una força militar on la estratègia no hi tenia cabuda, aquesta era compensada per la força bruta, el terror i l’heroisme absurd acompanyat d’uns mediocres coneixements militars moderns.
Vicente Rojo, provenia d’una idea de regeneracionisme progressista, comptava amb una preparació teòrica molt superior i una visió militar moderna amb la idea del soldat ciutadà fent de la estratègia la eina fonamental en el plantejament de les operacions militars.
Franco i Rojo foren dos concepcions antagòniques en la forma i manera de plantejar l’enfrontament de 1936.
En diferents episodis de
L’orgull “xusquero”de Franco per reconquerir sempre qualsevol pany de terreny que les tropes lleials li haguessin arrabassat, per nul que fos el seu valor estratègic, va dur-lo a combatre allà on Rojo hi estava interessat. Abandonant objectius prioritaris i decissius.Com la imminent entrada a la capital d´Espanya dels rebels
Aquest comportament de Franco, exasperà fins el límit els veritables responsables de la seva victòria, els exèrcits feixistes de Itàlia i Alemanya. Que no comprenien com, amb l´ingent proveïment de recursos subministrats al exèrcit rebel desde els primers dies del enfrontament, “El Caudillo”, no posava fi a la guerra de forma immediata amb una victòria decisiva, amb el risc que això representava pels governs d’aquests països per la constant vulneració que feien del tractat de
Vicente Rojo, realitzà una immensa tasca per recomposar un Exèrcit Republicà descompost, sense nord i amb una reraguarda enfrontada i poc cohesionada. Aplicà dosis d’estratègia, reconegudes internacionalment .Així ens ho explica Blanco.
Com epíleg d’aquest ball dramàtic al que Rojo va sotmetre a Franco, el General republicà, va aplicar les teories de la ofensiva-defensiva davant la incapacitat de vèncer l’esbromadora superioritat dels rebels, portant a aquests exèrcits a combatre a l´Ebre , quan els feixistes tenien la entrada franca fins a Barcelona. En aquest episodi els soldats rebels, entre ells el terç de Nuestra Señora de Montserrat, s’estavellaren un i altre cop a la serra de Pàndols amb el despreci absolut dels seus caps per llurs vides.
L´unica cosa que desmuntaria la teoria de Carlos Blanco sobre el comportament del “Generalísimo”, fora la certesa de la hipòtesi que presenta Paul Preston a la seva biografia sobre Franco. On aquests enfrontaments fora de tota lògica militar, cercant un i altre cop el xoc amb l’enemic, serien fruit d’una estratègica, més política o genocida que de guerra, reflexant un objectiu íntim del gallec, que perseguiria la total aniquilació física de l’exèrcit de

Una de les coses que cada cop hem meravella més de Internet és la facilitat de trobar informació de qualsevol cosa que et passi pel cap.Quina obvietat no?Això es aplicable a saber de la vida d´algú de qui fa molt de temps no en saps res.Tothom fa coses, i les aranyes de la xarxa acaben per trobar-les
Avui, no se exactament com, he anat a espetegar a la web d’un pintor que hem porta records molt gratificants de la meva infància.Roca Bon. El recordo a les visites que feia a casa dels pares i en aquelles tardes de cafè amb llet i gal.letes una boira de converses sobre art, filosofia literatura copaven l’aire del menjador .A mi, en aquells moments hem venia tot això molt gros, potser jugava, observava, però quelcom m’indicava que existia un món on tot allò era important.Amb el temps descobreixes que aquell ambient et pigmenta d’una forma subtil i soterrada i que t’acompanya després tota la vida.
Roca Bon és un bon pintor, no perquè jo pugui jutjar ara la seva obra, que m’agrada, però no sóc un expert en art, però el que si puc dir es que és un home d’ofici, porta molts anys pintant i és d’aquells, segons paraules del meu pare que una mica si que hi entén, , dels que pateix a cada quadre, a cada pinzellada i és atrevit en la pintura.
Us deixo un enllaç per veure la seva obra , i ... bona sort Roca…

Kosove ha arribat a la darrera estació del seu llarg i tortuós camí cap a l’alliberament nacional.
Però Kosove és només una petita part del laberíntic escenari dels Balcans. Un territori que a mida que et sembla haver comprés alguna de les seves ancestrals lluites ètniques, religioses, socials, etc.Apareix un altre matís que et fa replantejar tota la percepció dels fets que havies entès fins aleshores.
Els Balcans són potser, l’etern encontre entre Orient i Occident, Roma i Bizanci, Comunisme i Capitalisme.Han estat el germen i la guspira de infinites confrontacions a Europa.
Voldria recomanar la lectura de un llibre, per a mi fonamental per entendre tota aquesta amalgama, humana i espiritual de l’est d´Europa.
És de Robert D.Kaplan, i es diu Balkan Gosths, Fantasmes Balcànics.
Es un llibre fascinant, un llibre de viatges, comentaris, detalls històrics i reflexions filosòfiques amb el que recorrem Croàcia, Sèrbia, Albània, Macedònia, Romania, Bòsnia etc.
Una de les frases més impactants que hi he llegit, es un chiste de quan Croàcia i Sèrbia van iniciar el seu conflicte armat als noranta.Segons Kaplan hom preguntava…Que passa amb Bòsnia, que no hi ha trets allí, la resposta era…Es que Bòsnia ja ha passat directament a la final…
Per als que no l’hagueu llegit , us el recomano

