Saint Mere Eglise, The Longest Day

La nit del 5 al 6 de Juny de 1944, dues divisions de paracaigudistes aliats van eclipsar el cel de Normandia.

Aquest eixam de soldats va llançar-se darrera de les línies defensives nazis de la costa, per tal de tallar-los els reforços i el subministrament quan haguessin d’enfrontar-se al desembarcament aliat que s’iniciaria a la matinada.

Una de les divisions escollides fou la 82 Airbone Division americana, encarregada de controlar la rereguarda de la platja de Utah.

Dins d´aquesta operava el 505 PIR, Parachute infantery Regiment.

Els llançaments foren irregulars i alguns no molt precisos.

Un dels fets més impressionants foren els paracaigudistes que aterraren al bellísim poble de Saint Mere Eglise. Malauradament, en els bombardejos previs al llançament d´homes i material, aquest singular poble rebé de valent i alguns dels seus edificis s´incendiaren.

Això feu que els habitats sortissin a intentar apagar-lo i la guarnició alemanya resta alerta vigilant les tasques de´extinció.

Aquest fet feu que molts dels soldats fossin “pelats” tal com anaven sobrevolant el poble.

Tant en el llibre de Cornelius Rayan , The Longest Day, com en la posterior pel.licula que va inmortalitzar aquest best seller, hi destaca el fet del paracaigudista enredat al campanar del poble.

John Stell, , que a la pel.licula esmentada es representat per l´actor Red Buttons, en caure sobre la població va ensopegar sobre l´església, enredant-se amb el campanar.

Tal i com ho explica Bob Murphy, company de la 505 PIR, a la novel.la de Rayan. Stell, va aguantar dues hores fent-se el mort i queda mig sord pel repic constant de les campanes que alertaven de l´incendi.

Un altre company de la 505, Leslie Palmer Cruise, que també s´aturà a l´església ,va poder baixar i fugir mentre els alemanys metrallaven a tort i a dret la pluja de soldats que els queia del cel. Finalment , Stell, va ser capturat pels nazis , però aconseguir fugir i sobreviure a la guerra.

Ara en aquest poble de la Normandia, el primer alliberat de França del horror nazi, hi penja un paracaigudista "de pega" a dalt del campanar per a gaudi dels forasters i a banda d´això un restaurant duu el nom del ja heroi Steel .

A part d´altres complements, rel.lacionats amb el dia D, sembla que el turisme els va caure ben be del cel al poble de Saint Mere Eglise.

Macià va dir no

El dissabte 11 vaig fer una xerrada a Vacarisses sobre "Els Fets del 6 d´Octubre de 1934".
Mentre preparava l´exposició, rellegint texts i notes tornava a revisar l´activitat que F. Macià i la seva colla van fer abans i durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Totes aquelles accions, cuatllarien finalment en el moviment d´Estat Català.
El referent d´Estat Català fou la lluita dels separatistes irlandesos, o sigui , la via de la insurrecció armada i va acompanyar Macià i els seus col·laboradors durant aquells anys de lluita i clandestinitat.Fets com la recollida de diners per sud-Amèrica, com feren els irlandesos als Estats Units i la formació i preparació d´un exèrcit nacional marcaren el camí.

Tot això va esvair-se un cop proclamada la República Catalana el 14 d´abril de 1931.Dies després de la proclama, Macià, sorprenentment i malgrat les pressions, renuncia al statu quo aconseguit.Acceptà la instauració de la Generalitat i la redacció d´un Estatut d´Autonomia.

Aquesta renuncia tant significativa que desmunta tots els desitjos i anhels passats a l´exili, és a dia d´avui un fet singular, quelcom poc clar i confús.

Diuen que l´avi va dir:-...Avui es el dia més trist de la meva vida...-.

Potser algun dia en treure´m l´aigua clara.

Una petita mostra del que havia d´ésser el germen del Exèrcit Català imaginat per Macià amb els cabals recollits a les Amèriques els anys 20


4.500 fusells a pessetes 125 cada un, amb els cartutxos corresponents.............................800.000
500 fusells metralladors a pessetes 500 c/u..........................................................................250.000
100 metralladores Hotchkinns i accesoris a pessetes 1.200 c/u...........................................200.000
Municions...............................................................................................................................3.000.000
Canons de 37 mm. i municions..............................................................................................750.000
Cavalls, transports, ultra el que fos requisionat, forns de campanya, conserves,..................500.000
farines, farratges etc.etc.
Material de comunucacions......................................................................................................100.000
Mobilització i concentració....................................................................................................1.600.000
Sanitat militar............................................................................................................................100.000
Política de guerra.....................................................................................................................250.000

Total previst...........................................................................................................................8.000.000

Rel.lació extreta del llibre "Macià la seva actuació a l´estranger" Volum 1 , Ramón Fabregat.

FRANCO VA GUANYAR, PERO NO VA SER EL MILLOR

Franco va guanyar la Guerra civil que va provocar. Pero guanyar, sovint no vol dir ser el millor. Tot depèn dels recursos, la intel·ligència i també sovint la sort.

En definitiva quan despullem la persona de tot condicionant aliè , ens trobem amb les veritables capacitats innates i l’aprenentatge de cadascú.

Així ens planteja el duel militar entre Franco i Vicente Rojo l´historiador i coronel de cavalleria Carlos Blanco en el llibre Vicente Rojo, el General que humilló a Franco.

Blanco, va desgranant a les pàgines del llibre les capacitats militars de Franco i Rojo.

Franco, exemple del sector africanista dels militars espanyols,destacava per la seva idea de regenerar Espanya, i les seves forces armades, a base d’una força militar on la estratègia no hi tenia cabuda, aquesta era compensada per la força bruta, el terror i l’heroisme absurd acompanyat d’uns mediocres coneixements militars moderns.

Vicente Rojo, provenia d’una idea de regeneracionisme progressista, comptava amb una preparació teòrica molt superior i una visió militar moderna amb la idea del soldat ciutadà fent de la estratègia la eina fonamental en el plantejament de les operacions militars.

Franco i Rojo foren dos concepcions antagòniques en la forma i manera de plantejar l’enfrontament de 1936.

En diferents episodis de la Guerra, Carlos Blanco demostra que el General Rojo va dur la iniciativa, i va portar a Franco a lluitar al lloc i en el moment que estratègicament va decidir. Impedint , per exemple, que les tropes rebels prenguessin Madrid, Barcelona o València. Retrasant així el final de la guerra, a la espera d’un context internacional més favorable a la República.

L’orgull “xusquero”de Franco per reconquerir sempre qualsevol pany de terreny que les tropes lleials li haguessin arrabassat, per nul que fos el seu valor estratègic, va dur-lo a combatre allà on Rojo hi estava interessat. Abandonant objectius prioritaris i decissius.Com la imminent entrada a la capital d´Espanya dels rebels

Aquest comportament de Franco, exasperà fins el límit els veritables responsables de la seva victòria, els exèrcits feixistes de Itàlia i Alemanya. Que no comprenien com, amb l´ingent proveïment de recursos subministrats al exèrcit rebel desde els primers dies del enfrontament, “El Caudillo”, no posava fi a la guerra de forma immediata amb una victòria decisiva, amb el risc que això representava pels governs d’aquests països per la constant vulneració que feien del tractat de la No Intervenció.

Vicente Rojo, realitzà una immensa tasca per recomposar un Exèrcit Republicà descompost, sense nord i amb una reraguarda enfrontada i poc cohesionada. Aplicà dosis d’estratègia, reconegudes internacionalment .Així ens ho explica Blanco.

Com epíleg d’aquest ball dramàtic al que Rojo va sotmetre a Franco, el General republicà, va aplicar les teories de la ofensiva-defensiva davant la incapacitat de vèncer l’esbromadora superioritat dels rebels, portant a aquests exèrcits a combatre a l´Ebre , quan els feixistes tenien la entrada franca fins a Barcelona. En aquest episodi els soldats rebels, entre ells el terç de Nuestra Señora de Montserrat, s’estavellaren un i altre cop a la serra de Pàndols amb el despreci absolut dels seus caps per llurs vides.

L´unica cosa que desmuntaria la teoria de Carlos Blanco sobre el comportament del “Generalísimo”, fora la certesa de la hipòtesi que presenta Paul Preston a la seva biografia sobre Franco. On aquests enfrontaments fora de tota lògica militar, cercant un i altre cop el xoc amb l’enemic, serien fruit d’una estratègica, més política o genocida que de guerra, reflexant un objectiu íntim del gallec, que perseguiria la total aniquilació física de l’exèrcit de la República i de tots els seus defensors, evitant així qualsevol oposició al nou Règim que implantaria basat en el culte a la seva persona.

UN PINTOR, UNS RECORDS

Una de les coses que cada cop hem meravella més de Internet és la facilitat de trobar informació de qualsevol cosa que et passi pel cap.Quina obvietat no?Això es aplicable a saber de la vida d´algú de qui fa molt de temps no en saps res.Tothom fa coses, i les aranyes de la xarxa acaben per trobar-les

Avui, no se exactament com, he anat a espetegar a la web d’un pintor que hem porta records molt gratificants de la meva infància.Roca Bon. El recordo a les visites que feia a casa dels pares i en aquelles tardes de cafè amb llet i gal.letes una boira de converses sobre art, filosofia literatura copaven l’aire del menjador .A mi, en aquells moments hem venia tot això molt gros, potser jugava, observava, però quelcom m’indicava que existia un món on tot allò era important.Amb el temps descobreixes que aquell ambient et pigmenta d’una forma subtil i soterrada i que t’acompanya després tota la vida.

Roca Bon és un bon pintor, no perquè jo pugui jutjar ara la seva obra, que m’agrada, però no sóc un expert en art, però el que si puc dir es que és un home d’ofici, porta molts anys pintant i és d’aquells, segons paraules del meu pare que una mica si que hi entén, , dels que pateix a cada quadre, a cada pinzellada i és atrevit en la pintura.

Us deixo un enllaç per veure la seva obra , i ... bona sort Roca…

FANTASMES BALCÀNICS

Kosove ha arribat a la darrera estació del seu llarg i tortuós camí cap a l’alliberament nacional.

Però Kosove és només una petita part del laberíntic escenari dels Balcans. Un territori que a mida que et sembla haver comprés alguna de les seves ancestrals lluites ètniques, religioses, socials, etc.Apareix un altre matís que et fa replantejar tota la percepció dels fets que havies entès fins aleshores.

Els Balcans són potser, l’etern encontre entre Orient i Occident, Roma i Bizanci, Comunisme i Capitalisme.Han estat el germen i la guspira de infinites confrontacions a Europa.

Voldria recomanar la lectura de un llibre, per a mi fonamental per entendre tota aquesta amalgama, humana i espiritual de l’est d´Europa.

És de Robert D.Kaplan, i es diu Balkan Gosths, Fantasmes Balcànics.

Es un llibre fascinant, un llibre de viatges, comentaris, detalls històrics i reflexions filosòfiques amb el que recorrem Croàcia, Sèrbia, Albània, Macedònia, Romania, Bòsnia etc.

Una de les frases més impactants que hi he llegit, es un chiste de quan Croàcia i Sèrbia van iniciar el seu conflicte armat als noranta.Segons Kaplan hom preguntava…Que passa amb Bòsnia, que no hi ha trets allí, la resposta era…Es que Bòsnia ja ha passat directament a la final…

Per als que no l’hagueu llegit , us el recomano

AMIC RAMÓN

M´agradaria amb aquesta sel.lecció fer un sincer homenatge a un dels grans surrealistes que sovint resta en el oblit:

Ramón Gomez de la Serna .

Entre d´altres genialitats va deicar-se a escriure , el que ell anomenà , Greguerias. Una mena de sensacions convertides en paraules que tots algún cop hem sentit.

Aquí en van un grapadet:

El gaitero es un músico que lleva la tràquea y los pulmones fuera y los va tocando al exterior y los llena de aire y de música

En el rosario están los puntos suspensivos de la oración

El sueño es un pequeño adelanto que nos hace la muerte para que nos sea más fácil pasar la vida

El helicóptero es un sacacorchos que vuela

El mapa de las dos Américas es un corsé

-Tráigame una botella de agua con agujeritos.

-¡Ah!-dijo el mozo-.Ya sé...De esa agua con calambre que sabe a pie dormido

Cuanto más usado esté un mayordomo, mejor.

En el vinagre está todo el mal humor del vino

Todos tenemos cara de payasos al enjabonarnos el rostro

Lo más aristocrático que tiene la botella de Champagne es que no consiente que se le vuelva a poner el tapón

Los respiraderos eléctricos lanzan a la calle las ideas de los cafés

Hay el que pide ensaimada y se come el moño de la ensaimada como si fuera una joya

Hay maridos que llevan a su mujer del brazo como si la condujesen a comisaría

No dejéis caer violentamente la tapa del piano , porque suena a féretro

Si en el no saludar hay más y menos, yo le saludé menos

El pez está siempre de perfil

Eva fué la esposa de Adán, y, además su cuñada y su suegra

Extret de : Ramón Gomez de la Serna , Greguerias (Selección) Salvat Editores S.A.

ORWELL I EL TE

Una buena taza de té
George Orwell
Publicado en el Evening Standard el 12 de enero de 1946. (The Collected Essays, Journalism and Letters of George Orwell, Volumen 3, 1943-45, Penguin. Traducido por Manel Franquesa, subsubdirector de La Veritat, diario renacentista de Castelldefels.

Primero: Uno debería utilizar té de la India o de Ceilán. El té chino tiene sus virtudes que hoy en día no deben ser despreciadas -es barato, y se puede beber sin leche- pero no es muy estimulante. Uno no se siente más sabio, más bueno u optimista después de beberlo. Cualquiera que utiliza la frase "una buena taza de té" siempre se refiere al té de la India.
Segundo: El té debe prepararse en pequeñas cantidades, es decir, en una tetera. Un té preparado fuera de una urna siempre es insípido, que como el té del ejército, que se prepara en grandes cacerolas, sabe a grasa y detergente. La tetera debería estar hecha de porcelana china o barro cocido. Las teteras de plata o de porcelana británica producen un té de inferior calidad y otras teteras aún son peor. Sin embargo, las teteras de estaño no están tan mal.
Tercero: La tetera debe calentarse previamente. Es mejor hacerlo sobre una estufa de leña que llenándola de agua caliente.
Cuarto: El té debería ser fuerte. Para una tetera de un cuarto y si quieres llenarla hasta el borde, seis cucharadas de té deberían ser suficientes. En tiempos de racionamiento, esto no se puede hacer cada día de la semana, pero yo mantengo que una taza de té fuerte vale más que veinte tazas de té débil. Todos los amantes del té no sólo lo quieren fuerte, sino que cada año lo preparan más potente –un hecho que se reconoce con una ración extra para los pensionistas.
Quinto: El té debe colocarse directamente en la tetera. No utilices tamices, bolsas de tela u otros artefactos que aprisionan el té. En algunos países, el té se coloca en unas cestas colgantes para retener las hojas del té, que se supone son venenosas. En realidad, uno se puede tragar una considerable cantidad de hojas de té sin efectos secundarios. Si el té no está suelto dentro de la tetera, la infusión nunca es suficiente.
Sexto: Uno debe ir con la taza hasta la tetera, y no al revés. El agua debe hervir en el momento del impacto, lo cual significa que debe estar sobre el fuego un segundo antes de verterla en la tetera. Hay gente que afirma que sólo debería utilizarse agua recién hervida, pero yo personalmente no he notado diferencia alguna.
Séptimo: Hecho el té, uno debería removerlo o mejor mover la tetera y seguidamente dejar que las hojas se depositen en el fondo.
Octavo: Uno debería beberlo en una buena taza de desayuno –es decir, la típica taza cilíndrica alta y no la plana y poco honda. En la taza cilíndrica cabe más y el té no se enfría antes de llevarla a los labios, como ocurre con la taza ancha y baja.
Noveno: Uno debería retirar la crema de la leche antes de añadirla al té. La leche demasiado cremosa modifica el sabor del té.
Décimo: Uno debe verter primero el té en la taza. Este es el punto mas controvertido; de hecho, en todas las familias británicas hay dos escuelas sobre el tema. La escuela de "la leche primero" puede tener algunos argumentos de peso, pero yo sigo opinando que mi argumento es irrefutable: al poner primero el té y removiéndolo mientras se vierte la leche, uno puede ajustar exactamente la cantidad de leche. En el caso inverso, uno podría haber puesto demasiada leche.
Y por último: El té -excepto si se bebe al estilo ruso- debería beberse sin azúcar. Se muy bien que en este punto formo parte de la minoría. Pero ¿cómo puede un amante del té destruir su sabor metiendo azúcar? También se podría meter sal o pimienta... El té debe ser amargo, como la cerveza. Si lo endulzas, ya no sientes su sabor. Podrías crear un brebaje similar simplemente añadiendo azúcar a una taza de agua caliente...