divendres, 9 d’abril de 2010

Histories de Cal Carne

La Maria, la dolça Maria , 
rosada com el sol que es pon entre la Torrota i Montserrat, 
cercava branquillons per animar  el foc de la llar, que començava  
a  fondre’s,   fumejant  i empastifant tota la casa d’aquella olor  de 
bosc cremat i llet acabada d’escalfar.
En Pere es cenyia la faixa i feia el primer traguinyol de vi del dia, 
estava amoïnat, les coses no anaven be .Tothom estava esvalotat, 
ell mateix  sentia com si quelcom el rossegues per dintre.Aquella 
sequera inacabable  malmetia tot el que volia sortir de la terra i el 
que en sortia no servia per a gaire cosa.A més, els primers brots 
de febre groga  ja s’havien endut  una família sencera d´Olesa.

dimecres, 7 de gener de 2009

A cavall del vent



El cavall corria a galop, suava i ja se li feia l’escuma blanca característica
d’esgotament a la boca. Ell premia amb força les crins de l’ungulat, desafiant
els canons de la època , portava, diguéssim un estil hípic absolutament salvatge.

Mentre discorria per aquells immensos prats irlandesos no podia deixar de
pensaren que
Havia errat el tret, s’havia equivocat. Tot aquell llarg estiu d´insinuacions,
de mirades còmplices, de frecs inesperats, de desitjos amagats i alhora
exterioritzats amb poca traça, havien esdevingut un pou sense fons on mai s’hi
 atansava l’aigua.
Ella havia marxat. Si, potser un mal entes pensava ell. S´arrepentia d’aquella
arrogància heretada de qui sap qui, ni com, d’aquell posat superb que en situacions
 extremadament delicades el feien fallar estrepitosament.Però ella marxava. Desde

els lloms exhaurits d’aquell magnífic pura sang veia en la llunyania el tren que
esberlava el seu cor. Sabia que feia tard,  i que res tornaria a ser com abans. Durant
uns instants, mentre el cavall esbufegant,es recuperava de la corredissa, va acariciar
 am melangia la petita pistola que li sortia del faixí, era d’un tret, i sempre la duia
 carregada, baixant de la bèstia esgotada va fer moviments per  acostar-la al cor, però
el seu cos es va anar recuperant poc a poc de la destroça amorosa i va pensar en terres
llunyanes, en dones exuberants que reien davant de la platja,
El cavall rossegava els brots verds d’aquell nou mon que l’esperava impacient

dilluns, 22 de desembre de 2008

Miratge



Ella va percebre la seva presència. Havien suficients indicis que asseguraven que no s’equivocava.
Un suau perfum pertorbador, es filtrava per les escletxes de la porta que separava el rebedor de la sala.
Ella, asseguda al tamboret de la cuina,  intentava concentrar tota la capacitat auditiva de que disposava, per reconèixer el ronroneig d’aquella veu que dies enrere l’ havia captivat.
Com si es tractés d´una música que ja coneixia, la vibració llunyana d’aquell so, li produïa petites esgarrifances de plaer. Ell parlava a intervals curts amb la seva mare en aquell estret rebedor ple de fotografies familiars; però feia estona que la conversa ja no li despertava cap interès, ara, nomes es concentrava en una fotografia recent d´ella,  que jeia recolzada  a la calaixera centenària, d’aquell estrany casalot.

 Ell volia gravar mentalment tots els seus gestos, per després,  imaginar-los i recordar.
Va aturar-se en els seus llavis. No eren especialment carnosos i tampoc gaudien d’una gran voluptuositat, però els trobava forts i apassionats.
El cabell curt, tallat a la “garçon”, donava un aire de seguretat i força a la seva anatomia, de dona decidida i atrevida. Quelcom de dona romana pastada de bellesa clàssica.

Un fort so d’alarma va tallar totes aquelles imatges mentals. El telèfon sonava.

 Ella: a la cuina,  retornant també d’un estat de profunda captivació, va patir un gran ensurt. Estava com drogada, segrestada per  aquella veu perfumada que cada cop era més lluny.

De cop,  tot va desfer-se ràpidament.  La porta del carrer s’obrí i es tancà en pocs segons de diferència, i en breus instants, la mare va aparèixer a la cuina. 
Ella,  sense adonar-se, havia trencat, amb la seva mà esquerra, un cigarret que mai sabria d´on va sortir. Ell baixant l’escala a poc a poc , i fixant-se  en els esgrafiats malmesos de les parets gastades, va notar que a la seva ma humida hi apareixia una destroçada cigarreta de la que no en sabia la procedència.


Nota: Detall del llibre imaginari..."Sensacions"

dijous, 18 de desembre de 2008

dimarts, 18 de novembre de 2008

Saint Mere Eglise, The Longest Day






La nit del 5 al 6 de Juny de 1944, dues divisions de paracaigudistes aliats van eclipsar el cel de Normandia.

Aquest eixam de soldats va llançar-se darrera de les línies defensives nazis de la costa, per tal de tallar-los els reforços i el subministrament quan haguessin d’enfrontar-se al desembarcament aliat que s’iniciaria a la matinada.

Una de les divisions escollides fou la 82 Airbone Division americana, encarregada de controlar la rereguarda de la platja de Utah.
Dins d´aquesta operava el 505 PIR, Parachute infantery Regiment.

Els llançaments foren irregulars i alguns no molt precisos.
Un dels fets més impressionants foren els paracaigudistes que aterraren al bellísim poble de Saint Mere Eglise. Malauradament, en els bombardejos previs al llançament d´homes i material, aquest singular poble rebé de valent i alguns dels seus edificis s´incendiaren.
Això feu que els habitats sortissin a intentar apagar-lo i la guarnició alemanya resta alerta vigilant les tasques de´extinció.
Aquest fet feu que molts dels soldats fossin “pelats” tal com anaven sobrevolant el poble.

Tant en el llibre de Cornelius Rayan , The Longest Day, com en la posterior pel.licula que va inmortalitzar aquest best seller, hi destaca el fet del paracaigudista enredat al campanar del poble.

John Stell, , que a la pel.licula esmentada es representat per l´actor Red Buttons, en caure sobre la població va ensopegar sobre l´església, enredant-se amb el campanar.

Tal i com ho explica Bob Murphy, company de la 505 PIR, a la novel.la de Rayan. Stell, va aguantar dues hores fent-se el mort i queda mig sord pel repic constant de les campanes que alertaven de l´incendi.
Un altre company de la 505, Leslie Palmer Cruise, que també s´aturà a l´església ,va poder baixar i fugir mentre els alemanys metrallaven a tort i a dret la pluja de soldats que els queia del cel. Finalment , Stell, va ser capturat pels nazis , però aconseguir fugir i sobreviure a la guerra.

Ara en aquest poble de la Normandia, el primer alliberat de França del horror nazi, hi penja un paracaigudista "de pega" a dalt del campanar per a gaudi dels forasters i a banda d´això un restaurant duu el nom del ja heroi Steel .

A part d´altres complements, rel.lacionats amb el dia D, sembla que el turisme els va caure ben be del cel al poble de Saint Mere Eglise.


dimarts, 14 d’octubre de 2008

Macià va dir no


El dissabte 11 vaig fer una xerrada a Vacarisses sobre "Els Fets del 6 d´Octubre de 1934".
Mentre preparava l´exposició, rellegint texts i notes tornava a revisar l´activitat que F. Macià i la seva colla van fer abans i durant la Dictadura de Primo de Rivera.

Totes aquelles accions, cuatllarien finalment en el moviment d´Estat Català.
El referent d´Estat Català fou la lluita dels separatistes irlandesos, o sigui , la via de la insurrecció armada i va acompanyar Macià i els seus col·laboradors durant aquells anys de lluita i clandestinitat.Fets com la recollida de diners per sud-Amèrica, com feren els irlandesos als Estats Units i la formació i preparació d´un exèrcit nacional marcaren el camí.

Tot això va esvair-se un cop proclamada la República Catalana el 14 d´abril de 1931.Dies després de la proclama, Macià, sorprenentment i malgrat les pressions, renuncia al statu quo aconseguit.Acceptà la instauració de la Generalitat i la redacció d´un Estatut d´Autonomia.

Aquesta renuncia tant significativa que desmunta tots els desitjos i anhels passats a l´exili, és a dia d´avui un fet singular, quelcom poc clar i confús.

Diuen que l´avi va dir:-...Avui es el dia més trist de la meva vida...-.

Potser algun dia en treure´m l´aigua clara.

Una petita mostra del que havia d´ésser el germen del Exèrcit Català imaginat per Macià amb els cabals recollits a les Amèriques els anys 20


4.500 fusells a pessetes 125 cada un, amb els cartutxos corresponents.............................800.000
500 fusells metralladors a pessetes 500 c/u..........................................................................250.000
100 metralladores Hotchkinns i accesoris a pessetes 1.200 c/u...........................................200.
000
Municions...............................................................................................................................3.000.000
Canons de 37 mm. i municions..............................................................................................750.000
Cavalls, transports, ultra el que fos requisionat, forns de campanya, conserves,..................500.000
farines, farratges etc.etc.
Material de comunucacions......................................................................................................100.000
Mobilització i concentració....................................................................................................1.600.000
Sanitat militar............................................................................................................................100.000
Política de guerra.....................................................................................................................250.000

Total previst...........................................................................................................................8.000.000

Rel.lació extreta del llibre "Macià la seva actuació a l´estranger" Volum 1 , Ramón Fabregat.

divendres, 13 de juny de 2008

Oda al vell Cingle


El Cingle dibuixava un somriure sorneguer retallat entre les pedres vermelloses que apareixien difuminades a través de la Vacarisana. Els seu escadusser pel, onejant al vent, era format llavors per un parell de minsos i joves pinets que li donaven una aparença innocent, gairebé ridícula, com un quinto acabat d’arribar a la caserna.

Als seus peus, el Castell, atrotinat i vell, rebia l’escalf de cuatre pagesos que cantaven una vella cançó carlina mentre batien al comunidor.

Pel caminet que pujava arran de la bassa, un gos petaner es gratava desesperat amb l’esperança de desfer-se de la comunitat de puces que pasturaven entre el seu pelam gris i brut. Més amunt s’entreveien les dones de Cal Carner que feinejaven aquell matí, atrafegades i impregnades de la fetor que desprenia el bestiar , esvalotat per la gana.

dimecres, 11 de juny de 2008

Visca Barcelona


Visca Barcelona.......
El nostre benvolgut i honorable Ajuntament engega una campanya més , amb els calés que a tots ens costa tant arreplegar per arribar a final de mes.-(mira, m´ha sortit un rodolí)-.
Sembla que cal recordar a tothom que viu a Barcelona.En recordar-ho, es veu que la gent entra en un estat d´alegria histèrica i li agafen ganes de ballar, de riure e inclús de treure algún gegant o capgròs al carrer.

Entre els efectes detectats, la gent afectada ja no dorm mai més, s´enamora contínuament i troba tot el que necessita tant sols passejant per la Ciutat. S´estima a ella mateixa i va dient a crits:
Visca Barcelona...Visca Barcelona.

Bromes a part, amb la que està caient, la merda que hi ha pel carrer, els transports que no funcionen i els problemes que tots tenim.... no estem per aquestes collonades. I m´agradaria saber qui és el sabi que ha muntat tot això, perquè hi ha algú darrera de tot aquest tinglado que s´enfot de nosaltres .I ell es deu pensar que és molt modern, molt divertit, perquè ara tot ha de ser molt divertit.

Bé no segueixo perquè m´encenc .Quanta mamarachada que hem d´aguantar, com la frase que deia el meu avi:
"N´hi ha que mereixen un bon fart de llenya només llevar-se, i així ja van servits per si en fan alguna durant el dia"