dimecres, 7 de gener de 2009

A cavall del vent



El cavall corria a galop, suava i ja se li feia l’escuma blanca característica
d’esgotament a la boca. Ell premia amb força les crins de l’ungulat, desafiant
els canons de la època , portava, diguéssim un estil hípic absolutament salvatge.

Mentre discorria per aquells immensos prats irlandesos no podia deixar de
pensaren que
Havia errat el tret, s’havia equivocat. Tot aquell llarg estiu d´insinuacions,
de mirades còmplices, de frecs inesperats, de desitjos amagats i alhora
exterioritzats amb poca traça, havien esdevingut un pou sense fons on mai s’hi
 atansava l’aigua.
Ella havia marxat. Si, potser un mal entes pensava ell. S´arrepentia d’aquella
arrogància heretada de qui sap qui, ni com, d’aquell posat superb que en situacions
 extremadament delicades el feien fallar estrepitosament.Però ella marxava. Desde

els lloms exhaurits d’aquell magnífic pura sang veia en la llunyania el tren que
esberlava el seu cor. Sabia que feia tard,  i que res tornaria a ser com abans. Durant
uns instants, mentre el cavall esbufegant,es recuperava de la corredissa, va acariciar
 am melangia la petita pistola que li sortia del faixí, era d’un tret, i sempre la duia
 carregada, baixant de la bèstia esgotada va fer moviments per  acostar-la al cor, però
el seu cos es va anar recuperant poc a poc de la destroça amorosa i va pensar en terres
llunyanes, en dones exuberants que reien davant de la platja,
El cavall rossegava els brots verds d’aquell nou mon que l’esperava impacient