dimarts, 22 de gener de 2008

ACARONAT PEL CARRER COMETA



A la porteria, petita construcció de fusta amb portes, vidrieres i calaixets, s’hi arraulien les dones del barri. Més endins, en aquell carrer intern, empedrat, que conduïa al llavors selvàtic pati d’en Llimona, en un forat de la paret esquerra, hi havia la font, …”Aigua de Montcada…”, deien les àvies. El cert és que només obrir la porteta de fusta mig esmicolada per la humitat, apareixia la flaire d’un paratge pirinenc, d’un proper salt d´aigua.Llavors, religiosament, bevíem amb aquell got de llauna que tantes boques havien tastat. I somniàvem en espais oberts, en muntanyes cobertes de verd, que transformaven aquells carrerons en paratges especials.

Alhora, en aquell carrer, salpaven els records d’un temps amagat, d’uns dies esborrats, d’explicacions en veu baixa amotllades per la por.

…El teu avi va arribar ple de polls, el vaig despullar a l’escala, i després tota la roba va cremar a la cuina…”-Sí, sí, però a Guadalajara vam fer córrer els italians.-“Habla más bajo, que las paredes oyen, y no le cuentes esas chalauras al chiquillo.

2 comentaris:

sònia ha dit...

Quantes històries per explicar oi??? Tu segur que en saps moltes, no deixis d'escriure-les!!!

petons!!
sònia

Anònim ha dit...

QUE TENDRE I NOSTÀLGIC!!! - Joan