FRANCO VA GUANYAR, PERO NO VA SER EL MILLOR

Franco va guanyar la Guerra civil que va provocar. Pero guanyar, sovint no vol dir ser el millor. Tot depèn dels recursos, la intel·ligència i també sovint la sort.

En definitiva quan despullem la persona de tot condicionant aliè , ens trobem amb les veritables capacitats innates i l’aprenentatge de cadascú.

Així ens planteja el duel militar entre Franco i Vicente Rojo l´historiador i coronel de cavalleria Carlos Blanco en el llibre Vicente Rojo, el General que humilló a Franco.

Blanco, va desgranant a les pàgines del llibre les capacitats militars de Franco i Rojo.

Franco, exemple del sector africanista dels militars espanyols,destacava per la seva idea de regenerar Espanya, i les seves forces armades, a base d’una força militar on la estratègia no hi tenia cabuda, aquesta era compensada per la força bruta, el terror i l’heroisme absurd acompanyat d’uns mediocres coneixements militars moderns.

Vicente Rojo, provenia d’una idea de regeneracionisme progressista, comptava amb una preparació teòrica molt superior i una visió militar moderna amb la idea del soldat ciutadà fent de la estratègia la eina fonamental en el plantejament de les operacions militars.

Franco i Rojo foren dos concepcions antagòniques en la forma i manera de plantejar l’enfrontament de 1936.

En diferents episodis de la Guerra, Carlos Blanco demostra que el General Rojo va dur la iniciativa, i va portar a Franco a lluitar al lloc i en el moment que estratègicament va decidir. Impedint , per exemple, que les tropes rebels prenguessin Madrid, Barcelona o València. Retrasant així el final de la guerra, a la espera d’un context internacional més favorable a la República.

L’orgull “xusquero”de Franco per reconquerir sempre qualsevol pany de terreny que les tropes lleials li haguessin arrabassat, per nul que fos el seu valor estratègic, va dur-lo a combatre allà on Rojo hi estava interessat. Abandonant objectius prioritaris i decissius.Com la imminent entrada a la capital d´Espanya dels rebels

Aquest comportament de Franco, exasperà fins el límit els veritables responsables de la seva victòria, els exèrcits feixistes de Itàlia i Alemanya. Que no comprenien com, amb l´ingent proveïment de recursos subministrats al exèrcit rebel desde els primers dies del enfrontament, “El Caudillo”, no posava fi a la guerra de forma immediata amb una victòria decisiva, amb el risc que això representava pels governs d’aquests països per la constant vulneració que feien del tractat de la No Intervenció.

Vicente Rojo, realitzà una immensa tasca per recomposar un Exèrcit Republicà descompost, sense nord i amb una reraguarda enfrontada i poc cohesionada. Aplicà dosis d’estratègia, reconegudes internacionalment .Així ens ho explica Blanco.

Com epíleg d’aquest ball dramàtic al que Rojo va sotmetre a Franco, el General republicà, va aplicar les teories de la ofensiva-defensiva davant la incapacitat de vèncer l’esbromadora superioritat dels rebels, portant a aquests exèrcits a combatre a l´Ebre , quan els feixistes tenien la entrada franca fins a Barcelona. En aquest episodi els soldats rebels, entre ells el terç de Nuestra Señora de Montserrat, s’estavellaren un i altre cop a la serra de Pàndols amb el despreci absolut dels seus caps per llurs vides.

L´unica cosa que desmuntaria la teoria de Carlos Blanco sobre el comportament del “Generalísimo”, fora la certesa de la hipòtesi que presenta Paul Preston a la seva biografia sobre Franco. On aquests enfrontaments fora de tota lògica militar, cercant un i altre cop el xoc amb l’enemic, serien fruit d’una estratègica, més política o genocida que de guerra, reflexant un objectiu íntim del gallec, que perseguiria la total aniquilació física de l’exèrcit de la República i de tots els seus defensors, evitant així qualsevol oposició al nou Règim que implantaria basat en el culte a la seva persona.