Carregar les piles a Tossa de mar

Tossa de Mar…mmm…A la costa brava hi ha molts llocs, però Tossa és a la primera divisió. Podríem dir que ho té tot.

Per començar… La mar, com no, amb la platja gran, i el meu lloc preferit: La banyera de ses dones. On podem entrar calmosament al líquid element tot sentint l’espetec de l’aigua a les roques. Després d’un bany reconfortant ens endinsarem pels carrers impecables de Tossa, ensumant les flaires gastronòmiques que regiren les cantonades dels fantàstics carrerons del poble, fent que el nostre estómac faci algunes flexions extres.

Abans de disposar-nos a fer un bon àpat, potser fora adequat un bany a la piscina, i si teniu mainada, no ho dubteu, us ho demanaran , però,com, no us he parlat del centre d’operacions, del lloc on estareu instal·lats.

Benvinguts als Apartaments Sa Calma .

El lloc ja es estratègic , és a la frontera on comença el frenètic centre amb el seu tràfec turístic, i el relax d’una zona on no hi arriba la onada dels passejants. Disposa d’una piscina fantàstica i unes tauletes on podrem fer un vermut per matar el cuc si la gana apreta..

Un cop refets , nets i polits , ens deixarem caure cap a mar, i sense adonar-nos arribarem a Cal Lluís, un bon lloc per menjar, conegut entre nosaltres com “Els simpàtics”, són d’aquella mena de gent que malgrat només hi vagis un cop a la vida, si al cap dels anys hi tornes, recordaran perfectament qui ets i et rebran amb un somriure sincer.A banda de que no et foten els cales doncs la rel.lació preu qualitat és molt bona i és perfecte per anar-hi amb canalla.

Un cop tips , podem fer un gelat tot adreçant-nos altre cop a l’apartament, per descobrir la calma a la que fa referència el seu nom.

Depenent de la dormida que vulguem fer, el que cal ara es llevar-nos , i adreçar-nos a la Vila Vella, veritable fortalesa medieval arran de Mar. Pujarem fins el Far i gaudirem dels carrerons empedrats, les formes sinuoses de les cases del recinte i les vistes del rocam que rep l’envestida de les onades. Potser mai més aneu a Poble Espanyol de Barcelona.

Si es fa de nit, tot passejant tenim la opció d’un sopar romàntic si aneu amb parella, A Can Paset .menjareu bé. Un cop fet això podem arrossegar-nos si encara tenim esma i anem sense nens a escoltar música en directe al Tahití.

Bé , no podem demanar més. Arribem als apartaments i caurem com sacs al llit, si el cos no demana res millor per fer. Escoltarem les gavines escridassar-se i entrarem en un son reconfortant.

Per cert , si penseu que pot ser interessant passar uns dies a aquesta espectacular Vila

us deixo un enllaç al bloc per llogar un apartament. Si aneu de part d’en Miliu us faran un bon tracte.

Deixeu un telèfon o un email per tal de contactar amb vosaltres.

Espavileu , que aviat estarà llogat

PER CONTACTAR CLIQUEU L´ENLLAÇ QUE HI HA A DALT DEL BLOC

Abraham Lincoln Brigade

La Guerra Civil Espanyola és com una píndola on esclataren totes les energies acumulades durant anys, lluites socials, postures polítiques, religió, etc.

Fou com aquell aperitiu carregat que ja et deixa emboirat al migdia i fa que entris al dinar amb un estat d’alerta per no acabar malament. El dinar fou la Segona Guerra Mundial.

Dic tot això perquè aquella Guerra segueix esquitxant històries arreu, malgrat aquells que diuen que s’ha d’oblidar, per no obrir ferides. Tots sabem que les ferides s’han d’obrir per desinfectar-les, i una ferida mal tancada sempre té el risc de generar complicacions.

Voldria fer esment d’un nou fet que rememora la dimensió Internacional del conflicte.

El passat 30 de Març, a San Francisco va inaugurar-se un monument als més de 3.000 Americans que lluitaren voluntàriament al costat de la República en l’anomenada Abraham Lincoln Brigade.

L’associació de veterans d’aquesta Brigada fa una tasca encomiable perquè aquest acte de solidaritat en defensa de la democràcia i la llibertat que van fer els americans sense cap vincle amb Espanya , arribi a les noves generacions. Travessar l´Atlàntic sense cap mena d’obligació, només guiat per un afany de preservar valors e ideals són actes que no solen prodigar-se.

Malgrat tot l’esforç d’aquests ciutadans, el seu govern no va estar a l’alçada i un cop acabada la Segona Guerra Mundial va deixar que Franco consolides el seu nou estat, Fruit d’una rebel·lió feixista contra la democràcia.

Deixo aquí el vídeo de L’acte de Inauguració del monument

¿QUEDEM?

Quedar es sempre una aventura.Potser ara, amb el control permanent dels mòbils la cosa ha canviat força, de segur que li ha tret encant.Tots hem quedat a un lloc i a una hora.Sempre m’agrada’t més quedar al carrer.Davant de tal lloc, a les escales de…

Sembla que així un esta més en posició d’esperar, no pas com a dins d’algun lloc on ja es té la sensació d’haver arribat.

La espera, abans del mòbil era més emocionant, potser s’havia quedat la darrera vegada que t’havies vist, o en una trucada que desde que s’havia fet podien haver succeït moltes coses.

Ara podem resseguir el recorregut en temps real de qui esperem.-Tot just estic baixant per les escales-.Ara giro la cantonada.-Ja et veig.-

Abans et quedava el dubte, -Si que es retrasa.-Potser no va quedar clar que era a les vuit.-I havia el risc remot de quedar-te plantat.

Es amargament dolç comprovar com el rellotge va poc a poc i els minuts no passen quan el desig és gran.I escrutar les cares de la gent esperant que aparegui d’un moment a l’altre la que tu ansiosament esperes.Veure com ve atrafegada la persona que arriba tard i sentir aquella sensació de..Ja es aquí…, l’angoixa ha acabat, però ha estat emocionant la espera .

FRANCO VA GUANYAR, PERO NO VA SER EL MILLOR

Franco va guanyar la Guerra civil que va provocar. Pero guanyar, sovint no vol dir ser el millor. Tot depèn dels recursos, la intel·ligència i també sovint la sort.

En definitiva quan despullem la persona de tot condicionant aliè , ens trobem amb les veritables capacitats innates i l’aprenentatge de cadascú.

Així ens planteja el duel militar entre Franco i Vicente Rojo l´historiador i coronel de cavalleria Carlos Blanco en el llibre Vicente Rojo, el General que humilló a Franco.

Blanco, va desgranant a les pàgines del llibre les capacitats militars de Franco i Rojo.

Franco, exemple del sector africanista dels militars espanyols,destacava per la seva idea de regenerar Espanya, i les seves forces armades, a base d’una força militar on la estratègia no hi tenia cabuda, aquesta era compensada per la força bruta, el terror i l’heroisme absurd acompanyat d’uns mediocres coneixements militars moderns.

Vicente Rojo, provenia d’una idea de regeneracionisme progressista, comptava amb una preparació teòrica molt superior i una visió militar moderna amb la idea del soldat ciutadà fent de la estratègia la eina fonamental en el plantejament de les operacions militars.

Franco i Rojo foren dos concepcions antagòniques en la forma i manera de plantejar l’enfrontament de 1936.

En diferents episodis de la Guerra, Carlos Blanco demostra que el General Rojo va dur la iniciativa, i va portar a Franco a lluitar al lloc i en el moment que estratègicament va decidir. Impedint , per exemple, que les tropes rebels prenguessin Madrid, Barcelona o València. Retrasant així el final de la guerra, a la espera d’un context internacional més favorable a la República.

L’orgull “xusquero”de Franco per reconquerir sempre qualsevol pany de terreny que les tropes lleials li haguessin arrabassat, per nul que fos el seu valor estratègic, va dur-lo a combatre allà on Rojo hi estava interessat. Abandonant objectius prioritaris i decissius.Com la imminent entrada a la capital d´Espanya dels rebels

Aquest comportament de Franco, exasperà fins el límit els veritables responsables de la seva victòria, els exèrcits feixistes de Itàlia i Alemanya. Que no comprenien com, amb l´ingent proveïment de recursos subministrats al exèrcit rebel desde els primers dies del enfrontament, “El Caudillo”, no posava fi a la guerra de forma immediata amb una victòria decisiva, amb el risc que això representava pels governs d’aquests països per la constant vulneració que feien del tractat de la No Intervenció.

Vicente Rojo, realitzà una immensa tasca per recomposar un Exèrcit Republicà descompost, sense nord i amb una reraguarda enfrontada i poc cohesionada. Aplicà dosis d’estratègia, reconegudes internacionalment .Així ens ho explica Blanco.

Com epíleg d’aquest ball dramàtic al que Rojo va sotmetre a Franco, el General republicà, va aplicar les teories de la ofensiva-defensiva davant la incapacitat de vèncer l’esbromadora superioritat dels rebels, portant a aquests exèrcits a combatre a l´Ebre , quan els feixistes tenien la entrada franca fins a Barcelona. En aquest episodi els soldats rebels, entre ells el terç de Nuestra Señora de Montserrat, s’estavellaren un i altre cop a la serra de Pàndols amb el despreci absolut dels seus caps per llurs vides.

L´unica cosa que desmuntaria la teoria de Carlos Blanco sobre el comportament del “Generalísimo”, fora la certesa de la hipòtesi que presenta Paul Preston a la seva biografia sobre Franco. On aquests enfrontaments fora de tota lògica militar, cercant un i altre cop el xoc amb l’enemic, serien fruit d’una estratègica, més política o genocida que de guerra, reflexant un objectiu íntim del gallec, que perseguiria la total aniquilació física de l’exèrcit de la República i de tots els seus defensors, evitant així qualsevol oposició al nou Règim que implantaria basat en el culte a la seva persona.

EL CASTELL DE VACARISSES

El pas dels anys ens va amagant poc a poc moments , records i situacions que amb el que ens proporciona l’escriptura, l’arqueologia i la pintura podem anar reconstruint.

Seria fantàstic que amb aquest avanç tecnològic del temps que vivim pugéssim arribar a fer una foto fixa de qualsevol moment determinat en el temps.

Això , de moment no és possible .

Donat que un dels llocs més emblemàtics de Vacarisses està en plena reforma,.El Castell, veiem que hi havia dins en un inventari de l’any 1539.

En aquesta època ens trobem els inicis del Bandolerisme Català que com diria Vicenç Vives,...”El Bandolerisme,es un estat d’esperit de la Catalunya muntanyenca del Cinc-cents .

Al nostre país regenta la Generalitat el 56 President, Jeroni de Requesens Rois de Liori, és Virrei Francisco de Borja i regna les Espanyes Carlos V.

UN PINTOR, UNS RECORDS

Una de les coses que cada cop hem meravella més de Internet és la facilitat de trobar informació de qualsevol cosa que et passi pel cap.Quina obvietat no?Això es aplicable a saber de la vida d´algú de qui fa molt de temps no en saps res.Tothom fa coses, i les aranyes de la xarxa acaben per trobar-les

Avui, no se exactament com, he anat a espetegar a la web d’un pintor que hem porta records molt gratificants de la meva infància.Roca Bon. El recordo a les visites que feia a casa dels pares i en aquelles tardes de cafè amb llet i gal.letes una boira de converses sobre art, filosofia literatura copaven l’aire del menjador .A mi, en aquells moments hem venia tot això molt gros, potser jugava, observava, però quelcom m’indicava que existia un món on tot allò era important.Amb el temps descobreixes que aquell ambient et pigmenta d’una forma subtil i soterrada i que t’acompanya després tota la vida.

Roca Bon és un bon pintor, no perquè jo pugui jutjar ara la seva obra, que m’agrada, però no sóc un expert en art, però el que si puc dir es que és un home d’ofici, porta molts anys pintant i és d’aquells, segons paraules del meu pare que una mica si que hi entén, , dels que pateix a cada quadre, a cada pinzellada i és atrevit en la pintura.

Us deixo un enllaç per veure la seva obra , i ... bona sort Roca…

ESQUERRA REPUBLICANA

EQUERRA REPUBLICANA ha tastat com molts partits el poder, la sensació d’estar entre els grans, el desgast i pressió que suposen els càrrecs , les diferències personals entre dirigents, lideratges etc. I, amb tot això el desgavell electoral que suposa no deixar clar als seus electors quin és el veritable sentit de la seva política, definir el seu Target electoral.

Tot això és humà, és el que havia de passar, és el que dona maduresa, és el donar un pas endavant i dos endarrere.

Ara cal que esculli que vol fer, cap on vol anar, o seguir la estratègia CONVERGENT de no definir mai el final del seu recorregut en l’autogovern i posicionar-se en un espai catalanista moderat amb un sostre electoral estable, o marcar una política més esquerrana i situar-se prop dels postulats del PSC. , partit que no té cap problema en engolir el seu electorat i estar sempre amenaçat per INICIATIVA quan recuperi també el seu lloc a l’espai més contestatari, ecologista i trencador que li pertoca.

Estar clar , al menys per a mi, que aquestes opcions són molt inestables i de molt poc recorregut.

Penso que la societat catalana és prou madura per acceptar un partit Independentista, Separatista, que convenci als electors de la necessitat de que Catalunya disposi en el futur d’un Estat propi Esquerra hauria de definir aquest target clarament i ser conseqüent amb l’objectiu final.

L’estat Espanyol acabarà acceptant la presència d’una formació així i conviurà amb ella, doncs és sols una opció una voluntat més en el mosaic d’entendre Espanya.

El poble català disposarà d’aquesta opció clara i definida i anirà incorporant-se a ella depenent de la feina que es faci per aconseguir aquest objectiu..Pensem que hi ha molta gent treballant en aquesta direcció en minúsculs grupuscles sense cap opció a decidir.

La decisió no és fàcil però entre no fer res i equivocar-se, potser val més equivocar-se.

CONTRACTES ELECTORALS

Cada cop que tenim eleccions , a molts en envaeix l’etern problema de si seguir el joc a formacions polítiques, que un cop escollides no compleixen les promeses recollides als seus programes electorals o abandonar el joc i apuntar-nos al cada cop més inflat gruix d´abstencionistes

El circuit és tancat , partits que quan no tenen responsabilitats ofereixen tot i més, i quan han d’assumir compromisos de govern van abandonant les ofertes fetes.Hom pot anar canviant de partit , però es un cercle viciós. Perquè el gran problema davant d’un incompliment electoral es que NO PASSA ABSOLUTAMENT RES.L´únic càstig que rebrà la formació política serà el de perdre vots en les properes eleccions, i el votant canviarà de partit i li tornarà a passar el mateix, i finalment, votarà amb desgana la formació menys dolenta o passarà a abstenir-se directament, i deixarà de participar en el sistema.

Per aturar aquesta dinàmica que poc a poc va dinamitant el sistema democràtic,penso que hauríem de passar dels Programes Electorals als Contractes electorals.

En un contracte, quan algú no l’acompleix, té una penalització concreta.Per exemple, una formació política defineix en el seu contracte electoral un seguit de actuacions concretes, mesurables, quantificables i determinades en el temps.Sí resulta guanyador i no acompleix aquest contracte , podria perfectament inhabilitar-se per tornar a presentar-se als comicis a tota la llista presentada e inclús pagar alguna mena de indemnització als ciutadans.

Aquest mètode hauria de implantar-se primerament a nivell municipal, on tot és més concret, anar polint-ne la forma i el procediment , per acabar utilitzant-lo a altres nivells administratius.

Estaria bé desterrar la immensitat de paraules buides que contenen els programes electorals com els Promocionarem, Impulsarem, Incrementarem, Ajudarem, i la llarga llista de sinònims buits que no comprometen a res.